Un “Pa negre” deliciós i agradable de rossegar.

Quan feia bon temps, des de pasqua florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.

Ens havíem enfilat a tots els arbres de l’hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi pogués­sim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l’enforcadura del tronc ample, acollidora i fosca com el fons d’una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d’ins­tal·lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l’esquena i repartir-nos l’espai amb precisió: tocava una branca per cadascú.

L’entreforc era el lloc comú on ens trobàvem. Les branques, en canvi, eren terrenys privats, cadascú hi guardava les coses que volia, tractava els branquillons com li semblava, penjava cintes o papers a les fulles, collia les prunes per a ell tot sol i no tenia cap obligació de compartir-les amb els cosins, i fins i tot podia no respondre a les preguntes llançades des de les branques veïnes, com si es trobés en una cambra tancada i el fullam fos una paret que no deixava passar les paraules.

Els altres arbres, veïns de la prunera vella, eren pomeres la majoria, alguns perers, pruneres joves amb branques massa pri­mes per suportar els nostres moviments, arbres revelis deia l’àvia, amb el brancam espès i de poca alçada. Més enllà de l’hort hi havia un parell d’oms mig corcats i el cirerer a la vora del camí, els roures de la roureda del prat, arran del bosc petit, i el saüquer immens del darrere de la masia, tan alt que mai no havíem pogut comptar totes les branques, ramificades fins a l’infinit, com una xarxa que s’estenia més amunt de la teulada del mas. El saüquer era l’arbre de l’àvia Mercè perquè es veu que les flors que feia eren medicinals, i sempre que podíem deixàvem les finestres del darrere de la casa obertes perquè entrés el perfum de les flors de saüc —la flaire deia l’àvia— i només respirant aquella olor mar­xessin totes les malalties, que ella en deia malures.

Només la prunera vella tenia les branques prou llargues i for­tes per acollir-nos bé. Una casa vegetal amb la fusta rugosa, fosca i revellida d’una cabana al mig del bosc o d’una paret ensutjada de la cuina.

Les pomeres eren massa petites i quan les pomes es feien gros­ses tota la copa penjava cap avall, com el ventre d’una dona pre­nyada. I quan eren florides, el perfum era massa intens i emba­fador i les flors massa blanques i atapeïdes. Amb les pereres passava el mateix. Els oms ens feien fàstic o por, tenien el tronc massa vell, brut i foradat, semblava podrit, i el brancam era massa petit per a la grandària de l’arbre, com el ferrer del poble i els homenassos que li portaven els cavalls a ferrar, que feien el pit gros i el cap petit. El cirerer era més acollidor, però el fullam era massa espès i els raïms de cireres massa delicats per a les nostres activitats aèries, les cireres tenyien la roba, les mans i les cames i ens delataven. I a més a més, la seva situació, al costat del camí que arribava a la masia pel costat de la cuina i del prat i portava al poble de la mare, el poble de les fàbriques, els feia massa visibles als ulls dels grans. Els roures quedaven massa lluny de la casa, tot i que resistien bé les nostres envestides. I el saüquer era inabastable, l’arbre de l’àvia, el prodigi medicinal que restaurava la vida, i el consideràvem gairebé sagrat.

El pruner vell era el refugi clavat. Davant per davant de l’entrada de la masia, prou apartat perquè ens poguéssim ama­gar i prou a la vista perquè no diguessin que ens escapàvem de la feina, amb les fulles i el brancam espessos i a la distància exac­ta per formar una mena de cortina que ens permetia veure sense ser vistos quan érem a dalt, gairebé a l’altura del primer porxo del mas.

Des d’allà ho controlàvem tot: l’entrada, els porxos, els esta­bles… A la banda esquerra, vèiem el prat dels roures al costat del caminet del cirerer que portava fins a Can Tona i altres masies veïnes passant pel bosc petit fins al poble de la mare, i un segon camí més ample que donava tota la volta a la casa passant a la vora del pou i dels abeuradors i les pedres de sal per al bestiar, i a la dreta, tancats per un reixat de filferro, podíem veure els estables del bestiar, el galliner, la cort de porcs, l’era o el camp de batre amb el paller, la pallera i la pallissa —l’àvia deia que la gent de ciutat no sabia distingir un paller d’una pallera; amb aquest petit detall ella coneixia si eren gent del terròs o de sabata plana—, el bassal d’aigua al cim del pujolet que feia el terreny i el bosquet dels avellaners que fregava l’hort del convent dels frares, separats per una paret de pedres. El segon camí tornava a sortir després de voltar el mas i es convertia en el camí de l’escola i del poblet, arran del bosc gran que omplia tot el paisatge del fons menys el costat de la carretera de Vic, amb la doble fila de plàtans vells i tot de conreus i la baluerna fosca del convent de Sant Camil de Lelis, el convent dels malalts desnonats.

A dalt de la prunera, ens estiràvem al llarg de les branques amb les mans o els braços repenjats als brancons més petits, en Quirze jove al branc més alt, jo al del mig, i la Núria, la menu­da, la de les trenes d’or, una mica per sota del meu, d’esquena i de cap a la masia, mentre que nosaltres, els vailets, teníem la casa al davant, no havíem ni de moure el cap per veure-ho tot, els visitants que arribaven pel camí, les dones assegudes al porxo de dalt engrunant blat de moro o sargint la roba, els homes als esta­bles, les bèsties emmurriades a l’era o de morro al bassiol, els gos­sos al pedrís de l’entrada, els cavalls fermats a l’argolla del racó…

Emili Teixidor (Roda de Ter, 22 de desembre de 1933 – Barcelona, 19 de juny de 2012)
Pa negre (2003 )
 
 

Jo, com la majoria dels seus lectors, no he tingut una prunera on enfilar-m’hi, però he tingut sempre on trobar refugi, pau, aventura, passió…..Gràcies a tots els escriptors que amb la seva obra ens van acollir al seu cau, i especialment, Sr. Teixidor, el trobarem a faltar.

 

Fira de l’Aixada, Manresa 2012

El passat 21 de febrer, com cada any,  Manresa va celebrar la seva diada de la Llum, data commemorativa dels esdeveniments que es produïren l’any 1345.

El 21 de febrer d’aquell any, un raig de llum provinent de Montserrat va irrompre pels vitralls de l’església del Carme. Aquest fet, considerat un miracle, es diu que va posar fi a l’excomunió als obrers i consellers de Manresa per part del bisbe Galceran Sacosta i a l’oposició frontal que aquest senyor mantenia contra el projecte d’un canal que havia d’abastir d’aigua la població de Manresa i els seus conreus, i que segons el projecte concedit pel rei Pere III i realitzat per Guillem Catà, havia de passar pel seu municipi.

En realitat, la fi d’aquest conflicte va venir quan, un cop mort el bisbe Sacosta, el seu successor va cedir a les compensacions que la ciutat de Manresa li va oferir.

Aquest cap de setmana Manresa ha commemorat en forma de fira medieval aquests fets. Durant dos dies la ciutat ha reculat més de 700 anys per endinsar-se en l’ambient que es devia respirar en una ciutat, ofegada per les muralles i afamada per una llarga sequera, que agraïa al rei la concessió d’una obra que havia de posar fi a tanta malaltia i misèria, mentre plantava cara al bisbe que, no només s’oposava a la construcció d’aquesta infraestructura, sinó que en veure els treballadors de la sèquia instats pels consellers de la ciutat no aturaven les obres, va suspendre la realització de tots els sagraments i litúrgies a la ciutat.

El casc antic de la ciutat s’ha vestit de gal.la i ha celebrat una fira de les grosses per rebre el rei.

Fira de l’Aixada, Manresa 2012

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jo confesso, una altra joia del Mestre Cabré.

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m’hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir dimarts a la nit, tornant de casa d’en Dalmau, mentre entomava el ruixat, vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva. M’han fet falta seixanta anys per veure-ho. Espero que m’entenguis i que comprenguis que em sento desemparat, sol i absolutament enyorat de tu.
Malgrat la distància que ens separa, tu em serveixes d’exemple. Malgrat el pànic, ara ja no accepto cap fusta per surar. Malgrat algunes insinuacions, em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m’aplanin el camí cap a no sé on. Em sento vell, i la dama de la dalla m’invita a seguir-la. Veig que ha mogut l’alfil negre i em convida, amb un gest educat, a prosseguir la partida. Sap que vaig molt curt de peons. Tot i això, encara no és l’endemà i miro quina peça puc moure. Sóc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat.
No et fiïs gaire de mi. En aquest gènere tan procliu a la mentida com és el record escrit per a un sol lector, sé que tendiré a caure sempre amb les quatre potes a terra, com els gats; però faré un esforç per no inventar gaire. Tot va ser així i pitjor. Ja sé que te n’havia d’haver parlat fa temps; però és difícil i ara mateix no sé com posar-m’hi.
Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l’ingrés al monestir de Sant Pere del Burgal. Si no ho hagués fet, o si el pare prior dom Josep de Sant Bartomeu s’hagués mantingut en la negativa, ara no t’estaria explicant tot això que et vull contar. Però no sóc capaç de remuntar-me tan enllà. Començaré més ençà. Molt més ençà. – El pare… A veure, fill meu. Al pare… No, no; tampoc no vull començar per aquí, no. És millor començar pel despatx des d’on estic escrivint, davant del teu impressionant autoretrat.
El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on hi té cabuda quasi tot excepte l’amor. Quan jo corria pel pis amb pantalons curts i les mans plenes de penellons pel fred de les tardors i els hiverns, hi tenia vedada l’entrada si no era en moments puntuals. Si no, ho havia de fer de
manera clandestina. Me’n coneixia tots els racons, i durant uns anys hi vaig tenir una plaça fortificada i secreta rere el sofà, que havia de desmantellar després de cada incursió perquè la Lola Xica no me la descobrís quan hi passés la baieta. Però sempre que hi entrava legalment m’havia de comportar com si hi estigués de visita, amb les mans al darrere mentre el pare m’ensenyava l’últim manuscrit que he trobat en una botiga depauperada de Berlín, fixa’t, i alerta on poses les mans, que no vull haver-te de renyar. L’Adrià es va inclinar sobre el manuscrit, molt encuriosit.
– És en alemany, oi? -avançant la mà, com qui no vol.
– Pst! La vista als dits! -Li va picar la mà.- Què deies?
– Que és en alemany, oi? -fregant-se la mà adolorida.
– Sí.
– Jo vull aprendre alemany.
Fèlix Ardèvol es va mirar amb orgull el seu fill i li va dir ben aviat podràs començar a aprendre’n, fill meu.
De fet, no era un manuscrit sinó un paquet de folis marronosos: al primer full, amb una lletra molt historiada hi posava Der begrabene Leuchter. Eine Legende.
– Qui és Stefan Zweig?
El pare, amb la lupa a la mà, distret mirant una correcció al marge que hi havia en el primer paràgraf, en comptes de dir-me un escriptor, fill meu, només em va comentar doncs mira, un paio que es va suïcidar al Brasil fa deu o dotze anys. Durant molt de temps l’única cosa que vaig saber de Stefan Zweig era que era un paio que s’havia suïcidat al Brasil feia deu o dotze, o tretze, catorze o quinze anys, fins que vaig poder llegir el manuscrit i vaig saber una mica qui era.
I llavors es va acabar la visita i l’Adrià va sortir del despatx amb la recomanació de no fer gens de soroll: a casa mai no es podia ni córrer ni cridar ni fer petar la llengua perquè si el pare no estava estudiant un manuscrit amb la lupa, estava repassant l’inventari de mapes medievals o pensant on mirar de trobar noves adquisicions de qualsevol objecte que li fes tremolar els dits. L’únic que podia fer que produís soroll, a la meva cambra, era estudiar el violí. Però tampoc no podia perdre tot el dia repassant el XXIII d’arpegis d’O livro dos exercícios da velocidade que em feia odiar tant la Trullols, però que no em feia avorrir el violí. No, la Trullols no l’odiava. Però era molt pesada, sobretot amb la insistència en l’exercici XXIII.

Fa quatre dies que he acabat l’última novel·la de Jaume Cabré i encara no sé com iniciar aquesta entrada per estar a l’alçada que es mereix. No en faré una crítica; se’n poden trobar moltes a la xarxa. Només pretén, i no sé si seré capaç d’aconseguir-ho, plasmar les meves sensacions durant i després de la lectura. I no és fàcil. És la tercera novel.la que llegeixo del Cabré. Abans he pogut gaudir de Les Veus del Pamano i de Viatge d’hivern. A Jo Confesso hi he trobar moltes referències a aquesta darrera, en quant a personatges i històries. També en la manera d’embolicar la troca, jugant amb el lector, dosificant a parts iguals solucions i enigmes, escampant peces de manera desordenada en espais i temps i que, de mica en mica van encaixant com si es tractés d’un trencaclosques, tot tancant el cercle dels esdeveniments.

El Sr, Cabré m’ha fet somriure i plorar, plorar molt, però gaudint alhora de la seva manera tan bella de narrar la pena. He trobat històries molt dures, que reflecteixen el mal que envolta la humanitat, ja sigui la terra plana o rodona, a orient o a occident, tant se val. I el sentiment de culpa que no pot esbandir  un “ego te absolvo a peccatis tuis” ni una vida dedicada a la expiació dels pecats. Tot això i moltíssim més que em seria massa difícil definir en poques paraules és el que trobarà el lector que es vulgui endinsar en la lectura d’aquesta llarga confessió  escrita per l’Adrià, el pecat del qual va ser tal com ens diu al començament de la carta, néixer en aquella famíla.

Ja he dit que és la tercera novel.la d’en Jaume Cabré que llegeixo. Després de Les veus del Pamano no pensava que acabaria llegint res que superés les expectatives que tenia posades en una altra obra seva. Després de rumiar-ho, abans de començar Jo Confesso, vaig decidir llegir Viatge d’hivern, i ha estat un encert. Com he dit abans, hi he trobat moltes similituds malgrat que una sigui novel·la i l’altre un recull de relats. Segurament un altre lector les trobarà amb algun altre treball seu, no puc opinar perquè no he llegit res més d’ell. Només puc dir que seguiré més obres seves, vull que continuï fent-me esbatanar els ulls.

Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara.

     -Germans, agenolleu-vos, agenolleu-vos i preguem per donar gràcies a Déu – posà els ulls en blanc -. Us donem gràcies, oh Senyor!, per la Vostra infinita misericòrdia. Per haver conduït els nostres fills pel bon camí; per haver-los salvat d’una mort certa – mirà, de reüll, el primer banc del cantó esquerre, com la senyora Viladomat s’eixugava una llàgrima, i continuà amb més força -. Tots sabeu de quina manera el Senyor ens ha posat a prova aquesta nit, permetent que una part de la fàbrica quedés arrasada per les flames – un ai!, que venia del segon banc a la dreta, li feu aixecar el cap, rabent, i es mirà com el senyor Camps, el mestre, estiregassava els braços del més menut que tenia al costat perquè ell, tossut, es tapava les orelles -. Germans! – aixecant el to i mirant-se el mestre, es passà la llengua per les dents postisses -. Però Ell, que és tot bondat, que és tot amor, ha volgut preservar les nostres vides fent que sortíssim tots sans i estalvis del perill. Tots! Lloat sia el Senyor! – ajuntà les mans i abaixà els ulls – Oremus…

El Senyor Viladomat també ajuntà les mans, i el senyor Boix, el director, que estava agenollat al seu costat, i el senyor Camps i el nen que es tapava les orelles, i tots els seus companys que omplien el segon i el tercer banc, i els que havien arribat tard, els de l’últim banc: el Climent Palau, la mà dreta del senyor Claret, l’escrivent principal, i el Pepitu, el fuster – que li deien el revinclat perquè tenia una cama més curta que l’altra i coixejava -, el Bernat, el vigilant, amb la gorra dels diumenges entaforada en una butxaca, i el Manel, el botiguer, que en aquell moment tenia el cap en una partida de farina que li havia sortit corcada. Tots, tots resaven en veu baixa. I, al cantó esquerre, al primer banc, també van ajuntar les mans la senyora Viladomat, pulcra, senzilla, senyora, que no ho havia de semblar perquè ja ho era, i la senyora Boix, enjoiolada, elegant, senyora  també, però sí que ho havia de semblar perquè era la senyora del senyor director, i al segon i al tercer banc, les nenes, reconduïdes per la germana Maria, també plegaven les mans, devotament. La resta de les germanes, que ocupaven el quart banc, les tenien amagades sota la toca enmidonada mentre movien la boca, resant en silenci.

Olor de Colònia és la primera novel·la de Sílvia Alcàntara, que ja ha guanyat alguns premis de contes breus.

Olor de Colònia és una història coral que transcorre dins d’una colònia tèxtil, a la vora d’un riu, com moltes altres colònies a la vora de rius, on les relacions socials barregen sentiments diversos. Unes relacions dintre d’uns murs que van més enllà dels límits de la fàbrica, que envolten la vida dels treballadors, que els protegeix i els estreny. Dintre d’aquests murs s’encabeixen l’escola, l’església, la botiga i el bar, les cases dels treballadors i la torreta del director. Dintre, les xafarderies fan que els rumors de fets sospitats prenguin protagonisme als altres fets, els que ningú no sospita ni intueix, els que no s’escampen perquè ningú no en parla; es guarden i es carreguen a l’esquena.

Senzillament una novel·la preciosa.

Petons de diumenge. Sílvia Soler.

Em veig caminant amb brancades de mimosa als braços, o asseguda amb la falda plena de fruita madura i sucosa – albercocs, cireres, talls de síndria -, o amb la mirada clara, plena de colors.

Quan tenia vint anys, un matí esclatant de juliol, vaig anar al cementiri a visitar la tomba del meu avi. Jo acabava de llicenciar-me i la paraula arqueòloga em semblava la més eufòrica de tot el diccionari. Estava enamorada amb deliri de l’home amb qui ja planejava casar-me. Suposo, doncs, que era feliç.

Aquell matí de cel blau – del blau netíssim que deixa la tramuntana -, vaig avançar pel camí de sorra que mena al cementiri, amb xiprers a banda i banda, i tot era silenci. Només sentia el soroll de les meves passes que premien la terra compacta, desenes de minúsculs espetecs.

I recordo que, inexplicablement, malgrat la meva desvergonyida joventut i el meu cor tibant d’amor, en aquell moment vaig pensar que un dia tornaria a fer aquell mateix camí sola i en silenci, com aleshores, en la solitud i el silenci de la mort.

Han passat cinquanta anys. Mig segle. Tota la meva vida. I em preparo per comprendre que aquell pressentiment extravagant està a punt de fer-se realitat.

**********

   Cada cop que mor algú de càncer és com si tots els malalts estiguéssim a la cua del cinema, l’un darrere l’altre, avançant a poc a poc cap a la taquilla. L’única esperança és que, en arribar-hi, ens diguin que s’han acabat les localitats, abaixin la finestra i haguem – puguem – esperar fins a la pròxima sessió.

La Valèria Isern, diagnosticada de càncer, fa balanç de la seva vida tot repassant les anotacions dels diaris que va anar escrivint d’ençà que era jove. Entre les seves pàgines troba les cartes que li va enviar la seva amiga Elisa, companya d’estudis a Barcelona i que, a diferència d’ella, es va dedicar plenament a la seva professió, plena de viatges i aventures.

La Valèria, en canvi, va optar per la vida domèstica al costat del seu marit, l’amor de la seva joventut, a qui durant els anys de prometatge concedia uns petons de diumenge que li encenien les galtes i l’empenyia a anar-se’n a confessar tot seguit.

Coca de Sant Joan, cava i fogueres.

Coca de Sant Joan, cava i fogueres..

Galetes d’oli d’oliva.

Torna a tocar-me a mi fer el berenar d’un altre Divendres de Quaresma.

Per a l’ocasió he triat Galetes d’oli d’oliva, segons la recepta que fa un temps vaig descobrir a Directo al Paladar i que sempre m’han sortit delicioses.

Per què d’oli d’oliva? Senzill. Crec que ja he manifestat en alguna altra ocasió que intento esquivar els greixos saturats sempre que sigui possible, per això vaig buscar alternatives al google i ta-txan! vet aquí una recepta senzilla, deliciosa i saludable amb que homenatjar qualsevol berenar.

Hi he posat:

  • 250 ml oli d’oliva verge extra ( jo he posat D.O. Baena, el meu poble, boníssim)
  • 300 gr. de sucre ( si pot ser morè, encara millor )
  • 1 cullerada de canyella en pols
  • 1 cullerada d’anís en pols
  • 1 cullerada de llavors de sèsam.
  • 1 sobret de llevat ( jo, avui li he posat 1 sobret doble de gasosa )
  • 5oo gr. de farina ( li he posat una part d’integral, però va al gust)
  • 2 ous ( si les volem pintar, necessitarem 3)
  • una mica més de sucre per empolvorar

Mentre escalfava el forn a 165º, he barrejat tots els ingredients, menys els ous, que els he posat més tard.

He fet boletes amb la mà com si fossin petites mandonguilles i després, les he aixafat, fent forma de galeta. És millor fer-ho així, perquè queda un acabat rústic preciós i perquè,  al no tenir mantega, la massa és menys compacta i costa més de treballar amb corró i talla-pastes.

Les he col·locat en una safata, i al forn fins que agafen color.

Aquí s’estan refredant, per això he pogut fer la foto. Un cop oberta la veda, hauria estat una mica més difícil perquè, no sé com, desapareixen. I això que d’un dia per l’altre, si per casualitat arriben, estan encara més bones.

Ara només toca esperar i degustar.

A %d blogueros les gusta esto: