Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara.

     -Germans, agenolleu-vos, agenolleu-vos i preguem per donar gràcies a Déu – posà els ulls en blanc -. Us donem gràcies, oh Senyor!, per la Vostra infinita misericòrdia. Per haver conduït els nostres fills pel bon camí; per haver-los salvat d’una mort certa – mirà, de reüll, el primer banc del cantó esquerre, com la senyora Viladomat s’eixugava una llàgrima, i continuà amb més força -. Tots sabeu de quina manera el Senyor ens ha posat a prova aquesta nit, permetent que una part de la fàbrica quedés arrasada per les flames – un ai!, que venia del segon banc a la dreta, li feu aixecar el cap, rabent, i es mirà com el senyor Camps, el mestre, estiregassava els braços del més menut que tenia al costat perquè ell, tossut, es tapava les orelles -. Germans! – aixecant el to i mirant-se el mestre, es passà la llengua per les dents postisses -. Però Ell, que és tot bondat, que és tot amor, ha volgut preservar les nostres vides fent que sortíssim tots sans i estalvis del perill. Tots! Lloat sia el Senyor! – ajuntà les mans i abaixà els ulls – Oremus…

El Senyor Viladomat també ajuntà les mans, i el senyor Boix, el director, que estava agenollat al seu costat, i el senyor Camps i el nen que es tapava les orelles, i tots els seus companys que omplien el segon i el tercer banc, i els que havien arribat tard, els de l’últim banc: el Climent Palau, la mà dreta del senyor Claret, l’escrivent principal, i el Pepitu, el fuster – que li deien el revinclat perquè tenia una cama més curta que l’altra i coixejava -, el Bernat, el vigilant, amb la gorra dels diumenges entaforada en una butxaca, i el Manel, el botiguer, que en aquell moment tenia el cap en una partida de farina que li havia sortit corcada. Tots, tots resaven en veu baixa. I, al cantó esquerre, al primer banc, també van ajuntar les mans la senyora Viladomat, pulcra, senzilla, senyora, que no ho havia de semblar perquè ja ho era, i la senyora Boix, enjoiolada, elegant, senyora  també, però sí que ho havia de semblar perquè era la senyora del senyor director, i al segon i al tercer banc, les nenes, reconduïdes per la germana Maria, també plegaven les mans, devotament. La resta de les germanes, que ocupaven el quart banc, les tenien amagades sota la toca enmidonada mentre movien la boca, resant en silenci.

Olor de Colònia és la primera novel·la de Sílvia Alcàntara, que ja ha guanyat alguns premis de contes breus.

Olor de Colònia és una història coral que transcorre dins d’una colònia tèxtil, a la vora d’un riu, com moltes altres colònies a la vora de rius, on les relacions socials barregen sentiments diversos. Unes relacions dintre d’uns murs que van més enllà dels límits de la fàbrica, que envolten la vida dels treballadors, que els protegeix i els estreny. Dintre d’aquests murs s’encabeixen l’escola, l’església, la botiga i el bar, les cases dels treballadors i la torreta del director. Dintre, les xafarderies fan que els rumors de fets sospitats prenguin protagonisme als altres fets, els que ningú no sospita ni intueix, els que no s’escampen perquè ningú no en parla; es guarden i es carreguen a l’esquena.

Senzillament una novel·la preciosa.